"Aquest és el meu lloc. Algun dia aquí seré molt feliç"

    Tchacka Doumbia, participant del Servei de Transició a l'Autonomia

     

    En Tchacka va néixer a Mali, té 22 anys i en tenia 16 quan va arribar a Barcelona. Des de llavors, no ha parat de formar-se per aconseguir fer la seva vida amb autonomia.  Parla de la bona acollida que ha rebut en aquests anys i agraeix les portes que li han obert, però sap que la seva actitud i el seu esforç han estat la clau per tirar endavant.  Comença moltes frases amb un “no et mentiré”, com quan assenyala les desigualtats i el racisme que ens envolten. Però des del mateix realisme i amb la mateixa honestedat, està convençut que serà feliç.

     

    Abans que res, explica’ns què és per tu el Servei de Transició a l’Autonomia (STA), el servei del Casal dels Infants en què participes? 

    És un programa que té el Casal dels Infants que vol donar oportunitats als joves per poder tirar endavant, perquè puguem ser un dia independents i valer-nos per nosaltres mateixos. T’ajuden a aconseguir una feina a partir d’una formació que hagis fet o et vinculen a una formació del Programa de formació i inserció social i laboral del mateix Casal. També ofereix cinc pisos compartits als joves que hi participen. Jo visc amb tres altres nois. Tenim bona convivència i, si sorgeix un problema, mirem de resoldre’l com persones adultes, de bon rotllo. També comptem amb l’acompanyament dels educadors i les educadores i de persones referents (gent voluntària amb qui podem socialitzar).

     

    Quines expectatives tenies quan vas aprendre a Catalunya?

    Per començar, vaig lluitar molt per poder comunicar-me, amb un curs de castellà a l’associació EICA. Després vaig fer un Programa de qualificació professional inicial (PQPI) de jardineria a l’institut La Mercè. Com vaig treure una bona nota, vaig poder fer un grau mitjà al mateix centre, i vaig triar fer el de soldadura. M’agrada fer coses noves. Jo sóc així, em veig polivalent. Els dos anys de grau mitjà em van anar molt bé, també vaig treure una bona nota. En aquell moment m’esperava trobar una feina, però amb el problema dels papers —en aquell moment encara no tenia el permís de residència— l’empresa on vaig fer les pràctiques no va poder contractar-me i tampoc vaig poder fer un grau superior, perquè sense els papers no podia. No em podia aturar: vaig decidir millorar el meu anglès amb un curs al Casal Concòrdia. Ja deia alguna paraula, perquè abans de participar al Casal havia viscut a una fundació amb companys de Gana i Nigèria.  Ara el parlo molt bé. Després vaig fer un curs de manteniment d’interiors a Impulsem, i, un cop al Casal, un de manteniment d’edificis sencers.

     

    "M'agrada fer coses noves, em veig polivalent. M'esperava trobar una feina després de treure bona nota al grau mitjà en soldadura, però encara no tenia el permís de residència i no em van poder contractar"

     

    En Tchacka parlant amb la Marina, educadora de l'STA
    En Tchacka parlant amb la Marina, educadora de l'STA.

     

    Què t'ha fet sentir-te acollit?

    Des que vaig arribar, als llocs on he estat m’han acollit bé. Fa temps no m’imaginava que podria ser el que sóc avui. Fins i tot hi ha gent que em veu pel carrer i, quan parlem, es pensa que he nascut aquí. Cal dir que la meva actitud va afavorir que em donessin una bona acollida. Però encara que t’acullin, tu has de sortir i buscar la resta. No abaixar els braços i tirar endavant.

     

    Quins obstacles i dificultats has trobat des que vas arribar?

    He tingut força dificultats, mare meva! Principalment la discriminació. M’han tancat alguna porta i he viscut el racisme. A vegades em pregunto: saben què fan? Crec que a vegades ho fan sense adonar-se’n, i intento oblidar-me’n. Hi ha gent que no sap què és emigrar, marxar a un altre lloc i patir. Viure-ho és molt diferent.  La manera d’entendre les coses, si els pares intenten ficar dins el cap dels nens —que no saben res— que som diferents, els nens creixeran amb això. Per mi, tots som iguals, siguem blancs, grocs, negres, mulats...

     

    On es pot patir el racisme?

    Al carrer —començant pels qui es desvien de tu–; al metro o inclús al bus; al restaurant... ¡Al parc! ¡Al parc dels nens, sí, sí! ¡Ho he vist! A l’escola és més difícil. Al camp de futbol... és que no es poden dir tots els llocs on n'hi ha! A vegades, no sempre, hi ha parts de l’administració pública que també atenen amb racisme. Depèn de qui t’atengui i de la persona que vagi amb tu en aquell moment.

     

    "El racisme és al carrer —començant pels qui es desvien de tu–; al metro o inclús al bus; al restaurant; al parc; al camp de futbol... no es poden dir tots els llocs on n'hi ha!"

     

    Et penedeixes d’haver vingut a Catalunya? 

    No, no. Mai diré que em penedeixo del que he viscut i après aquí! Es tracta de tirar endavant.

     

    En Tchacka en un moment de l'entrevista
    En Tchacka en un moment de l'entrevista.

     

    Què els expliques als joves amb qui tens contacte a l’Àfrica?

    Els dic la veritat. Jo no menteixo a ningú. Dir-los que aquí s’aconsegueix tot, que els regalaran tot, fins i tot l’or... No, jo els explico la realitat. A Espanya hi ha crisi, no tots els espanyols treballen ni tots els immigrants aconsegueixen feina. Hi ha gent al carrer i persones que ni tan sols aconsegueixen menjar. Jo no puc aconsellar a algú que vingui perquè no sé si tindrà la força per aguantar les dificultats.

     

    "Als joves a l'Àfrica els explico la realitat. Que aquí hi ha crisi, gent al carrer i persones que ni tan sols aconsegueixen menjar. Jo no puc aconsellar a algú que vingui perquè no sé si tindrà la força per aguantar les dificultats"

     

    Com et veus en el futur?

    Em veig trobant una feina, que és pel que m’he format des del principi i fins ara. Al meus país hi tornaré quan em toqui la jubilació o quan em mori, que em portaran cap allà.  Però a mi sempre alguna cosa em reté aquí.  Alguna cosa em diu: “Queda’t aquí, aquest és el teu lloc i et sentiràs molt millor algun dia”. Jo crec profundament que un dia aquí seré molt feliç, no ho dubto. Però cal deixar temps al temps.