Com viu l'equip educatiu del nostre centre obert del Raval la situació de confinament de les famílies?

    L'equip educatiu del Centre Obert del Casal dels Infants al barri del Raval

    Aquests dies estem vivint una situació excepcional, nova en molts aspectes, plena d’incertesa però també d’oportunitats. I és fàcil dir-se “ara que sóc a casa podria començar a fer tot allò que he anat aparcant durant els anys: tornar a tocar la guitarra, aprendre algun idioma nou, escriure i llegir molt…” Però, tot i l’intent constant de mantenir-nos amunt, amb bona actitud, és impossible no parar a pensar en totes aquelles persones l’objectiu de les quals durant confinament és sobreviure.

    I no, ningú s’esperava aquest desenllaç de confinament, però elles tampoc s’imaginaven la situació en què es troben ara a causa de l’aturada general. Sabem que és necessària, però a la vegada està accentuant la precarietat de moltes d’elles, moltes que amb esforç havien aconseguit mantenir-se a un nivell que les permetia respirar mínimament.

    Moltes famílies que no estaven en un risc extrem perquè estaven en un procés d’inserció sociolaboral, però que encara acompanyàvem per fer-ne un seguiment, actualment han perdut les seves feines. En aquest sentit, ens trobem davant de molts casos en què les empreses no poden o no saben com justificar els acomiadaments, i les famílies desconeixen quina és la seva situació: no saben si els han fet un acomiadament definitu, un ERTO o si estan fent les vacances que els corresponen. És indignant. Les famílies no saben si cobraran a final de mes, ni quina quantitat. Com pagaran els seus lloguers? I el menjar? Si no disposen d’ajudes perquè estaven treballant abans del COVID-19 i no els eren necessàries la Renda Garantida o altres tipus d’ajuts? O si directament no estaven ni donades d’alta als Seguretat Social?

    Famílies que sabem que estan vivint amb el seu maltractador, contextos familiars de violència que afecten directament al desenvolupament dels infants i adolescents; condicions d’habitatge que no permeten tenir cap confinament idíl·lic, perquè no, en molts casos no tenen ni balcó, i fins i tot, moltes viuen en una sola habitació.

    I el temps… Tenir temps també fa pensar, i pensar a vegades aporta solucions però a vegades també aporta realitat. Una realitat realment angoixant.

    No sabem si escrivim això per obtenir una resposta, però sí que ho escrivim com a denúncia. Aquestes situacions hi són presents SEMPRE! En l'actualitat es veuen AGREUJADES ENORMEMENT! El confinament NO ÉS BONIC en moltes cases! Tenir nacionalitat espanyola, tenir un contracte de treball en condicions, tenir un habitatge digne, tenir ingressos econòmics assegurats, tenir balcó, jardí o terrassa i que et toqui el sol estant dins de casa… TOT AIXÒ SÓN PRIVILEGIS I NO HO HAURIEN DE SER!

    Aquests dies és molt complicat gestionar les emocions i els sentiments envers la nostra feina. Com a educadores de centre obert, estem fent realment tot el que podem, encara que per mala sort mai sigui suficient. Abans amb un somriure, una abraçada, un post-it o una simple pregunta de “com ha anat la tarda?” tot es feia molt més fàcil. I ara, això no ho tenim.

    No es té en compte la càrrega emocional que comporta ser educadora social i encara menys en aquests dies que no podem tenir, de la mateixa manera, el suport de les nostres companyes. Per sort, trobem estratègies per sentir-nos properes i fer-nos costat, tant a nivell personal com a nivell professional.

    Molts pensaments ens venen diàriament, i pensem en els altres: “com estaran?”, “com s’ho faran?”, “estic bé?”.

    Amb el desig de compartir, ens ajudem per poder ajudar. L’acció moltes vegades es veu oprimida per les pors i els dubtes. Des de la nostra posició hem de prendre decisions difícils, i el que primer hem de fer és respirar, pensar millor i accionar tots els recursos que tenim. Tot perquè pugui arribar una petita part del que ens agradaria, sent la nostra aportació una trucada, un “hola” i un “com estàs”.

    I el seus agraïments, sense parar. Milions de “gràcies” pels recursos, però sobretot, per aquestes trucades, per preguntar com estan i com se senten. I nosaltres, que ens quedem sense saber què dir davant dels agraïments, i que ens venen ganes de plorar només de pensar que no s’hauria d'agrair res quan el que manca és justícia social.

    Perquè…

    Ara que s’estrenyen les sogues de la realitat,

    Ara que el camí rellisca més que mai,

    Ara que cada vegada hi ha més arbres prims,

    Ara que la neu s’acumula sense parar i cada vegada la bola és més grossa,

    Es pot saber qui sortirà a aturar-la?

    Nosaltres estem aquí, sí, però està clar que soles no podem generar el canvi que es necessita.

    Què podem fer per aturar un sistema que oprimeix i impedeix sortir-ne?

    Ara més que mai, necessitem d’una societat CONSCIENT de les desigualtats i ORGANITZADA per fer-hi front!
     

    EQUIP DE CENTRE OBERT DEL CASAL DELS INFANTS DEL BARRI DEL RAVAL