Nou curs, deures pendents (I): quines desigualtats arrossegaven els infants, les famílies i el jovent abans de la Covid-19?

    Un infant, la seva mare i una eduadora del servei maternoinfantil Vincles al Casal dels Infants de Badalona

     

    Enguany la tornada de les vacances i l’inici del nou curs escolar venen marcats pels efectes de la crisi social que ha generat la Covid-19. Més enllà de l’impacte en la salut de moltes persones, el sotrac econòmic de la pandèmia ha visibilitzat i agreujat desigualtats que ja arrossegàvem. És important, però, situar el punt de partida abans del confinament amb dades per entendre que la situació ja era greu i havia empitjorat, especialment en relació a la infància, les famílies amb fills i filles a càrrec i el jovent.

    Infància en risc

    Segons xifres de l’Enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), Catalunya tenia el 2019 un 31% d’infants en risc de pobresa. Això vol dir prop de 431.000 nens i nenes, 27.000 més que l’any anterior.

    Si ens fixem en els menors de 16 anys, 4 de cada 10 va patir alguna privació material durant l’any passat. En els darrers dos anys, els casos de privació material severa s’havien situat al voltant de 8%. Parlem de 110.000 infants, 25.000 més que l’any 2017 i 30.000 més que l’any 2016.

    Famílies empobrides i exclusió de la població migrada

    Pel que fa a les famílies amb infants dependents, el 26% es trobava en risc de pobresa, la xifra més alta des del 2014 i el doble que les que no tenien fills a càrrec. Les més desfavorides eren les monoparentals, amb un 47% de risc de pobresa, la proporció més elevada des de l’any 2008.

    En la mateixa línia, l’any passat el 31% de les famílies amb fills o filles a càrrec tenia dificultats o moltes dificultats per arribar a finals de mes, la xifra més elevada des del 2016.

    Ens havia d’alarmar també que el 2018 més de la meitat (51%) de la població a Catalunya nascuda en un país extracomunitari estava en risc de pobresa abans de rebre prestacions socials, una xifra que gairebé no canviava després d’haver rebut les prestacions (48 %). Si mirem al total de la població, en canvi, el risc de pobresa gairebé es reduïa a la meitat gràcies a les prestacions (del 27% al 14%).

    Pel que fa a les persones en risc de pobresa en el treball (amb ingressos per sota del llindar de la pobresa malgrat tenir feina) en els darrers dos anys havien superat les 400.000 (12%), quan en els cinc anys anteriors no s’havia arribat a aquesta xifra. Entre aquestes, cal destacar que hi trobàvem a 4 de cada 10 persones nascudes fora de la Unió Europea, segons dades de l’últim informe Insocat de la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).

    Una altra de les realitats que ja fa anys que era insostenible eren les vulneracions del dret a l’habitatge, que afecten especialment la població en situació de vulnerabilitat. Entre el 2015 i el 2019, el preu del metre quadrat del lloguer d’habitatges a Catalunya va pujar un 44%, 30 vegades més que l’increment dels salaris (1,4%), segons portals especialitzats, i l’any passat un 36% de la població catalana en règim de lloguer es trobava en risc de pobresa.  En relació als desnonaments, en la darrera dècada a Catalunya n’hi ha hagut 130.000, la majoria dels quals per impagaments del lloguer. El 2019  se’n van produir prop de 12.500, més del triple que el 2008 (4.000), tal com assenyala un informe de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Catalunya.

    Desigualtats educatives

    Pel que fa al fracàs escolar, és a dir a l’alumnat que no aconsegueix graduar-se de l’ESO, després de 10 anys de millora en els centres públics entre els cursos 2005-2006 i 2014-2015 (del 29% al 16%), ens els últims tres cursos no s’havia aconseguit baixar del 14%, segons dades del Departament d’Educació.

    Una realitat que no afectava tot l’alumnat per igual: un estudi del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB amb dades del curs 2015-16 assenyala que el fracàs escolar als centres públics de Catalunya afecta al 10% de l’alumnat amb pares autòctons, al 17% quan els pares són estrangers i a un 29% de l’alumnat nascut a l’estranger que ha arribat amb més de 7 anys a Catalunya.

    Amb l’abandonament escolar prematur (el percentatge de joves d’entre 18 i 24 anys que com a màxim ha assolit la primera etapa de l’educació secundària) passava una cosa semblant. Les xifres havien millorat durant els mateixos 10 anys, però havien patit un lleuger repunt en l’últim curs, amb un 19% del jovent afectat, quan la mitjana de la Unió Europea és del 10%.

    De nou, el risc de deixar els estudis abans d’hora era desigual entre els nois i noies en funció del seu origen. Al 2017, l’índex d’abandonament escolar prematur del conjunt de l’Estat era molt similar al de Catalunya (18%), però afectava molt més l’alumnat estranger (32%), segons dades de l’UNESCO. Un informe recent del Síndic de Greuges assenyala que a Catalunya el 75% dels nois i noies amb pares amb estudis superiors continuen estudiant després dels 17 anys, mentre que dels que tenen pares amb estudis bàsics només continua un 42%.

    Un dels principals problemes que fins la pandèmia havia anat generant desigualtats educatives a Catalunya és la segregació escolar, com expliquem en aquest reportatge. I no s’ha aconseguit revertir en els darrers anys, assenyalava recentment la Fundació Bofill. També ho és la manca de finançament dels centres educatius: per garantir la gratuïtat de les escoles i els instituts caldria invertir-hi 1.164 milions d’euros més, segons el Síndic de Greuges.

    Joves sense oportunitats per emancipar-se

    L’elevat abandonament escolar prematur que ja hem explicat, i com afecta més el jovent de classe socioeconòmica baixa i/o d’origen immigrant, és un dels obstacles que, ja abans de la Covid-19, dificultava el trànsit a una vida autònoma en l’adultesa.

    També ho és l’accés a la feina, amb una taxa d’atur juvenil del 20% que s’enfilava fins al 28% entre els nois i noies de 16 a 24 anys, durant el primer trimestre del 2020. L’atur entre els joves que com a màxim han assolit l’ESO arribava al 31%, el doble que els que havien cursat estudis postobligatoris. Pel que fa a la nacionalitat, l’atur afectava un 25% del jovent estranger.

    Una de les dades més preocupants de la precarietat entre el jovent venia sent l’evolució de la taxa d’emancipació, com ha recollit l’Observatori Català de la Joventut. Al primer trimestre del 2020 només un 23% dels joves de 16 a 29 anys s’havia emancipat, quan el 2007 ho havia fet el 33% (des de llavors, cada cop ha estat més difícil marxar de casa els pares).

    Cal fer esment també a un dels col·lectius que ha patit més vulneracions de drets en els últims anys: el jovent migrat no acompanyant. Entre l’any 2017 i el maig del 2020 van arribar a Catalunya 7.700 infants estrangers acollits per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que actualment n’atén a prop de 6.000, segons xifres de la Generalitat.

    En aquest temps, la manca de previsió i inversió de recursos ha fet que molts no rebessin l’atenció adequada durant la tutela fins a la majoria d’edat, i que un cop ja tenien 18 anys, no comptessin amb mitjans per tirar endavant. L’obstacle principal ha estat la tramitació dels permisos de residència i treball, com expliquem en aquest reportatge, degut a les restriccions de la Llei d’estrangeria però també a una manca de voluntat política, tenint en compte que la DGAIA podria tramitar-los el permís de treball durant el període de la tutela.