Participem en la taula rodona d’ECAS i l’Ajuntament de Barcelona sobre la implementació de l’Ingrés Mínim Vital

    Cartell de la jornada sobre la implemetnació de l'Ingrés Mínim Vital

     

    El dimecres 24 de març vam participar en la taula rodona sobre la implementació de l’Ingrés Mínim Vital organitzada per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i l’Ajuntament de Barcelona. L’espai i l’informe que s’hi va presentar, realitzat per un grup de recerca de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, van servir per tornar a constatar que és urgent reformar la prestació, donat que la gran majoria de famílies en situació de vulnerabilitat no estan podent accedir-hi.

    En la taula hi van intervenir Amaia Paíno, d’Insercoop; Carme Ferreiro, de Càritas Barcelona; Beatrice Carpani, de la Fundació Surt, i la Glòria Llopis,tècnica de la Unitat de Suport en l’Emergència del Casal dels Infants. L’informe el va presentar el seu coordinador, Carlos Delclòs.

    En les intervencions i el debat hi va haver consens en considerar que el procés de sol·licitud i tramitació de la prestació és complex, llarg i excloent. Es va assenyalar que la llei que regula la prestació és poc clara i ha patit cinc modificacions des de la seva aprovació, i que és necessari i urgentment establir un reglament que clarifiqui i simplifiqui el tràmit. També va quedar de manifest que la quantitat de la prestació és insuficient per a les persones que aconsegueixen rebre-la.

    Persones excloses

    Una de les principals crítiques al procés és que els requisits per accedir-hi exclouen moltes persones. És el cas de les menors de 23 anys i moltes de les menors de 30 —en aquest segon cas, no hi poden accedir si no porten tres anys emancipades i en aquest període de temps han cotitzat a la seguretat social durant 12 mesos—. La prestació també tanca la porta a les famílies que tenen un dels membres en situació administrativa irregular.

    D’altra banda, el fet que la prestació es dirigeixi a unitats de convivència està comportant molts problemes perquè aquelles persones que conviuen en un mateix habitatge però no comparteixen ingressos puguin presentar diverses sol·licituds. També per a les persones que no estan empadronades allà on viuen o per a les que no tenen domicili fix, com ara les que es troben en situació de sensellarisme.

    En aquests casos, la darrera modificació de la llei permet que aquestes persones puguin sol·licitar la prestació, però per fer-ho necessiten demanar un informe social dels serveis socials, un nou tràmit que agreuja la saturació i el col·lapse en el procés.

    Pel que fa als requisits d’ingressos, la raó més freqüent de les denegacions està sent que durant el 2020 es van tenir en compte principalment els ingressos de l’any anterior per valorar si la persona sol·licitant es trobava en situació de vulnerabilitat. Això provoca que moltes famílies que van patir una pèrdua d’ingressos molt forta durant la pandèmia no estiguin rebent la prestació.

    Altres situacions més concretes deixen moltes famílies desemparades de forma incomprensible. Arran d'una de les cinc modificacions de la llei, es va establir que una persona que rep una prestació no contributiva per invalidesa no pot sol·licitar l'Ingrés Mínim Vital (tampoc la Renda Garantida de Ciutadania). Això fa que aquelles famílies monoparentals en què l'adult es troba en aquesta situació no puguin rebre la prestació. És el cas de la Tania Rodríguez, mare soltera d'una filla de 12 anys que participa en el Casal dels Infants al barri del Raval, amb una pensió per invalidesa de 557 euros mensuals deguda a un grau de discapacitat del 69%. Si pogués complementar la pensió amb l'Ingrés Mínim Vital, rebria 715 euros al mes, que arribarien als 996 euros en cas que pogués rebre la Renda Garantida de Ciutadania. Però no hi té dret.

    Bretxa digital i manca de suport de l’administració

    L’altra gran queixa és la dificultat que suposa per a les famílies entendre i poder realitzar per si mateixes tots els tràmits, en un procés molt llarg i farragós que les aboca a desistir o a fer error en la tramitació, si no compten amb el suport d’una entitat social. No existeix un filtre previ de l’administració perquè la persona sàpiga si compleix els requisits i aporta la documentació necessària a l’hora de fer la sol·licitud, que ha d’omplir per si mateixa. D’altra banda, haver de fer la gestió de forma telemàtica és excloent per a moltes persones sense les competències necessàries, a causa de la bretxa digital.

    Pel que fa al telèfon d’informació habilitat per la Seguretat Social, no respon a la majoria de trucades, i en els darrers mesos ha reduït el seu horari d’atenció, limitant-lo als matins. Les persones sol·licitants no saben fer el seguiment del tràmit i quan reben la denegació no saben que poden fer una reclamació. Poden trigar fins a sis mesos en rebre la resolució de la seva sol·licitud, però només tenen 10 dies per reclamar o respondre a un requeriment de l’administració.

    Xifres que exigeixen una reforma

    L’informe sobre la implementació de l’Ingrés Mínim Vital assenyala que la prestació es va crear el juliol del 2020 amb l’objectiu d’aconseguir que un 25% de les persones que es trobaven sota el llindar de la pobresa en sortissin, però només s’està aconseguint que la prestació arribi a un 6% de la població en pobresa.

    Si ens fixem en les darreres dades facilitades per la Seguretat Social al mes de març, a les quatre províncies catalanes la gran majoria de sol·licituts resoltes han estat denegades. El pitjor dels casos és Barcelona, amb el 85% de denegacions, i el millor Lleida, amb un 78%.

    Podeu tornar a veure la taula rodona sobre la implementació de l’Ingrés Mínim Vital i la presentació de l’informe aquí.