Més d’una cinquantena de joves, voluntaris i educadors del Casal recorren a peu els més de 50 quilòmetres que separen Barcelona del cim de Montserrat. L’esforç, la superació personal i la cohesió de grup són valors que fan que caminar més de 15 hores valgui la pena.
La tradicional pujada a Montserrat, que fa 23 anys que es celebra al Casal, té la capacitat de reunir joves i adolescents de barris diferents amb l’objectiu comú de fer el cim a l’emblemàtica muntanya. Aquest any, la participació ha estat molt diversa: s’han sumat nois i noies dels Centres Oberts d’Adolescents del Raval i Santa Coloma, el Casal de Joves de Badalona, Santa Coloma i el Raval, a més de comptar amb el suport incondicional de diversos voluntaris i voluntàries que ja fa anys que participen a la pujada.
El primer grup ha sortit de la Rambla del Raval a dos quarts de 5 de la tarda i al llarg del recorregut s’han anat unint la resta de nois i noies. “Aquest any hem tingut molta sort amb el temps perquè ni ens ha plogut ni ha fet fred, i tot i que hi ha hagut algun petit contratemps, l’últim grup ha arribat abans de les 12 del migdia a Montserrat. El suport dels voluntaris i educadors ha tornat a ser indispensable per fer el cim, i tot i que tothom ha arribat molt cansat, l’experiència ha agradat molt. Estic segur que molts repetiran l’any que ve!” explica l’Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal i ànima d’aquesta iniciativa.
“La caminada és una prova de superació personal davant d’un repte difícil d’assolir, i per als i les joves del Casal fer el cim significa molt més que això: és un acte que serveix per descobrir capacitats com l’esforç i la superació. Això contribueix al seu apoderament personal, un valor que treballem molt al Casal” explica l’Eva Ramos, educadora del Casal de Badalona-La Betsaida. També explica que durant les quasi 15 hores de trajecte hi ha molts moments de frustració però que, gràcies a l’esforç individual, i sobretot al col·lectiu, s’aconsegueix que tothom arribi a dalt. Remarca que el treball en equip és indispensable i explica que alguna vegada “passa que el jove que has animat fa unes hores a seguir caminant, és potser el que després anima a un altre a no abandonar. El suport de grup és el que crea vincles, i aquesta unió és indispensable per tirar endavant, no només per pujar a Montserrat, sinó sobretot per superar el dia a dia. Fomentar l’autonomia personal i a la vegada fer sentir als joves que no estan sols és un dels objectius principals del Casal” conclou l’Eva.
Hem parlat amb diversos joves del Casal de Badalona per conèixer en primera persona l’experiència. Un és l’Omar, que ens explica que tot i que per ell no va suposar un gran esforç físic perquè està acostumat a fer esport, caminar de nit tants quilòmetres va ser un gran repte: “El cansament i les ganes de dormir van ser el pitjor” ens explica. “Coses bones? El paisatge, l’ambient que es genera dins del grup i conèixer gent nova.” Per altra banda, en Mohammed ens explica que per a ell pujar a Montserrat ha estat no només un repte físic sinó també personal i ens explica la importància del treball en equip: “En cap moment em vaig plantejar abandonar la caminada. Hi ha gent que ho hagués fet, però hi ha molt de suport de grup: encara que no coneguis a la gent, els animes a seguir.” N’és un exemple l’Anthony, que des d’un principi no les tenia totes: “Pensava que em quedaria adormit a meitat del camí!. Però et sents més fort físicament i mentalment perquè és un repte que et proposes, i arribar al final t’aporta molta satisfacció i alegria.”
Els tres joves coincideixen en que repetiran l’any que ve i defineixen l’experiència com un equilibri entre cansament, dificultat, diversió i molta satisfacció: “Encara que et sentis cansat a vegades, al final saps que pots superar els teus límits.” conclou Mohammed.